Cercar en aquest blog

dilluns, 7 de juny de 2010

Zapatero i Rajoy estan equivocats.

Malauradament els mitjans de comunicació d’aquest estat han informat i informen sobre la crisi econòmica amb una preocupant manca de diversitat. Totes les aparicions d’economistes van sempre en la mateixa direcció i fa la sensació a la ciutadania que no hi ha alternativa. Per exemple, en el programa d’austeritat presentat pel govern Zapatero acompanyat pel patriotisme econòmic barat i cridant a l’esforç comú per fer front a la crisi.


El més preocupant de tot, és que s’està cometent un gran error econòmic i un atac frontal al benestar de les classes populars (pensions i reforma laboral). Zapatero i Rajoy estan profundament equivocats.



Com hem arribat ací?

Hem passat en pocs anys de “España va bien” i del “objetivo del pleno empleo”, a una situació bastant complicada. I l’explicació i l’origen de la causa està en la continua degradació de la participació de les rendes del treball al PIB. En altres paraules, de l’estancament de la capacitat de consum de les classes populars i de l’augment de les desigualtats socials.



Si analitzem les dades, veiem:

• A nivell global i a l’estat espanyol hi ha una disminució d’un 15-20% del pes dels salaris durant els últims 30 anys.

• En l’etapa d’expansió anterior de l’estat espanyol (2003-2007) el 60% de la població havia perdut riquesa en favor del 10% més rica.

• El nombre de multimilionaris s’havia disparat a l’estat espanyol( el 1r al rànking europeu)

• Els beneficis empresarials (sobretot el complex financer i immobiliari) havien crescut un 77% i gran part d’ells anaren a paradisos fiscals.

Esquema similar a la crisi del 29.









Per què?

Degut a aqueixa limitació intencionada de la capacitat de consum de les classes populars, que el propi FMI (portaveu neoliberal, del PP i part del PSOE) reconeix que es deu a les desregularitzacions del mercat de treball, s’ha anat perpetuant en l’economia una manca de demanda privada. No hi havia suficient nivell salarial per tirar de l’economia. Com a resposta a aquest problema, que des de l’esquerra venim denunciant fa anys, s’ha perpetuat i defensat l’augment del crèdit privat fins a nivells desorbitats (255% del PIB), i conjuntament a la dolenta regulació del sistema financer mundial ha derivat en tot allò que ja coneixem: bombolles especulatives, apalancament, etc.



Quan ha explotat l’especulació i les bombolles ja sabeu la història: atur, tancaments de fàbriques, manca de crèdit...

Com acertadament diu la ministra d’economia francesa, Na Christine Lagarde : el major problema és la manca de consum privat, els salaris han de pujar.



Què fer per trencar aquesta dinàmica?



En una situació on la demanda privada està estancada, el que s’ha de fer es tirar mà de la demanda pública. I això significa inversió en infraestructures. Al cas espanyol, infraestructures socials, com està fent Obama.



Si analitzem les dades, en contra d’allò que diuen els grans mitjans d’informació, l’estat del benestar, mesurat com es vulga, és dels més baixos d’Europa. Per tant, tenim un potencial de creixement bastant gran ací per contrarestar la manca de demanda privada i reactivar l’economia.



Això sí, cal acompanyar-ho amb un augment de la recaptació:



• Eliminació dels paradisos fiscal i impostos als moviments especulatius internacionals.

• Augmentat la tributació a les SICAV.

• Perseguint el frau fiscal del qual se n’aprofiten les classes altes (uns 50.000 milions d’euros).

• Augmentant la imposició directa.

• Banca pública perquè circule el crèdit a les pymes, autònoms i particulars.





I el que s’està fent, és tot el contrari. S’està apostat per frenar la demanda pública amb el programa d’austeritat del govern “socialista”. Programa dictat pels grans especuladors i les seues pressions a tots nosaltres, que impediran la recuperació econòmica i accentuaran el patiment de les classes populars i la degradació de la qualitat de la vida d’aquestes. I encara serà pitjor amb reformes laborals que trenquen la negociació col•lectiva, tornarem 100 anys enrere.

Com bé diu Joseph Stiglitz, en situacions com aquestes: “L’austeritat porta al desastre “ (Le Monde, 22.05.2010).



Hi ha altra forma de fer la coses, i que pague qui realment ho ha fet malament.