Cercar en aquest blog

dimarts, 27 d’abril de 2010

Tin diners i caga't en Déu

Tota la vida al meu poble, Crevillent, s’ha escoltat pels seus carrers gran varietat de frases fetes. D’eixes valencianes que porten dins seua un coneixement, com a mínim, de fa segles...

Porte prestant atenció a la”qüestió” grega des de fa un cert temps, amb cert interès. No solament llegint la premsa quotidiana, o la economia “oficial”, també he intentat trobar altres catedràtics, investigadors, gent heterogènia dins d’aquesta homogeneïtat informativa i acadèmica que patim. I no he pogut evitar, després de totes les reflexions, recordar aquella frase tant nostra que diu: tin diners i caga’t en Deu.
Tin diners i caga’t en Deu, sembla dir que qui té els diners mana i pot fer el què vol.

Si fos ciutadà grec, tot i que cap la possibilitat de que també ens toque patir-ho, tindria pressent tots els dies aquesta frase.

No deixa de ser sorprenent, com deia el professor Vicenç Navarro, que encara continuen les “elits” acadèmiques, informatives i polítiques, fomentant les mateixes polítiques que ens han dut a aquesta situació econòmica.

No deixa de sorprendre’m la situació grega i el seu paral•lelisme amb els famosos PAE (programa d’ajust estructural) que tant “bé” van fer a l’Amèrica Llatina. Que és precisament el que està sobre la taula, un altre programa d’ajust. Només cal veure la premsa diària i les exigències al govern de Papandreu.

Hi ha altra possibilitat? Hi ha altra manera de fer les coses? Doncs n’hi han molts que pensen que si.

En primer lloc, el dèficit de l’estat grec (13% del PIB, nombres semblants a les projeccions sobre la OCDE, i el deute el 113% menor que el del Japó, 192%) és conseqüència fonamentalment de dos coses: la caiguda d’ingressos derivada de la crisi econòmica derivada de les polítiques neoliberals d’estancaments de salaris. Segon, de l’enorme frau fiscal derivat d’un estat, com a mínim, sospitós i de les facilitats jurídiques.

Davant d’aquestes dades hi ha dos maneres bàsiques de fer les coses, una és emetre encara més deute, en forma de deute públic (bons) amb el conseqüent tipus d’interès a pagar ( que el marquen els mercats especulatius), reduir les despeses de l’estat grec (una manera amable de dir retallada de prestacions socials) i reduir salaris ( precarització de la qualitat de vida). La forma liberal.

D’altra banda, existeix un altra manera o forma, que hauríem d’aplicar a l’estat espanyol, i és augmentar els ingressos de l’estat. Com? Augmentat la fiscalitat. A qui? A les rendes del capital, a les SICAV, als paradisos fiscals... Es pot fer? Si hi ha pressió social si. No cal parlar de l’enorme injustícia que pateix el món a nivell fiscal.

Amb aquesta manera de fer les coses, es dona la curiositat que mates dos pardals d’un tir. Per una banda, augmentes la justícia social i poses fre a l’especulació. I per altra, i igual d’important, augmentes la demanda de la economia.
Si veiem que està passant a l’economia, estem davant d’un problema de demanda privada per l’excessiu endeutament derivat de l’estancament salarial i, per tant, de la capacitat de consum.

És a dir, si l’estat no augmenta els ingressos i recorre al deute estem posant en mans de la gran banca el futur de les nostre vides. I a més a més, entrarem en una crisi encara més aguda per una demanda dèbil.

En altres paraules, el què s’està discutint és com repartir els resultats de 30 anys de polítiques inadequades. S’està jugant qui pagarà la factura de l’endeutament, qui “pagarà el pato”.

La fiscalitat és l’eina de les classes populars, el deute la de la gran banca.
Tin diners i caga’t en Deu...